Resolucions destacades

Podeu consultar aquí el resum de les Resolucions més rellevants pel que fa als criteris que s’hi fixen. La divulgació d’aquests criteris, que la GAIP aplicarà en la resolució de les reclamacions futures,  respon a la voluntat de la GAIP d’actuar amb transparència i previsibilitat.

Resolucions destacades

Resolució 241/2017, de 19 de juliol

Accés d’una periodista a la relació anonimitzada dels 25 crèdits més rellevants concedits per l’Institut Català de Finances i al seu volum de retorn.

Resum: La DA2 LTAIPBG estableix la supletorietat de l’LTAIPBG quan existeixi una regulació substantiva específica i pròpia en matèria d’accés a una informació. Ara bé, cal qüestionar-se si la regulació que fa la Llei 10/2014, de 26 de juny, d'ordenació, supervisió i solvència d'entitats de crèdit (LOSSEC) constitueix pròpiament un règim legal propi i substantiu d’accés a informació en mans de les entitats de crèdit que pugui substituir substancialment el règim general d’accés l’LTAIPBG, i la resposta no sembla que hagi de ser afirmativa si tenim en compte que no s’hi estableix un regim propi que en reguli el procediment, requisits, terminis, sentit del silenci, límits, etcètera. Per tant, i a diferència de l’accés a la informació mediambiental, no es pot dir que hi hagi un règim legal específic aplicable de manera preferent a l’accés a la informació de les entitats de crèdit i que relegui a una aplicació supletòria l’LTAIPBG, sinó que ens trobem davant d’una regulació sectorial, la LOSSEC, que imposa un deure de reserva que limita l’accés a determinada informació a mans de les entitats de crèdit. D’acord amb això, és d’aplicació a aquest procediment el règim general d’accés regulat per l’LTAIPBG i cal avaluar i ponderar l’aplicació del límit de reserva que conté la LOSSEC. Els límits que potencialment podrien resultar aplicables a l’accés a la informació que es reclama són els previstos a l’article 21.2 LTAIPBG (informació declarada expressament protegida per una norma amb rang de llei); a l’article 21.1.g) LTAIPBG (secret professional); i fins i tot caldrà avaluar si resulta d’aplicació el límit establert a la normativa bàsica estatal (llei 19/2013, de 9 de desembre de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBGE) al seu article 14.1.h (interessos econòmics i comercials) atenent l’argumentació al·legada per l’ICF sobre el perjudici que el trencament del deure de reserva li infligiria en el seu prestigi i confiança amb els seus clients i, de retruc, en les seves condicions de competitivitat en el mercat amb altres entitats de crèdit no obligades per la legislació de transparència. Resulta innegable que la difusió de la identitat de les 25 empreses a les que se’ls ha donat els crèdits més rellevants, amb especificació de la data, concepte, import i volum retornat suposa un dany cert en l’expectativa de confidencialitat dels prestataris emparada en el deure de reserva de la normativa sectorial aplicable i en el mateix contracte subscrit amb l’ICF, i que l’incompliment d’aquest deure de reserva per part de l’ICF el situaria en una posició de desavantatge en relació amb les entitats creditores amb qui competeix. No és menys cert, però, que aquest dany no el genera de manera igual qualsevol de la informació que es sol·licita, sinó que deriva directament de la informació que identifica les empreses prestatàries. Facilitar la informació que permeti el control de l’ús i de la destinació de fons públics suposa, en molts casos, la prevalença de l’interès públic en la divulgació d’aquesta informació per damunt del dany que l’accés pugui infligir en drets privats legítims. Ara bé, l’ICF acredita que els fons que utilitza en l’activitat creditícia no provenen de pressupostos públics ni poden ser considerats fons públics i, per tant, el seguiment i la traçabilitat d’aquests fons, en no ser públics, no resulten per si mateixos prevalents, màxim si tenim en compte que no es reben a fons perdut o en condicions subvencionals, sinó com a préstecs sotmesos a la legislació bancària que les empreses prestatàries han de retornar en el termini i amb l’abonament dels interessos establerts. Hi ha, tanmateix, un interès públic indubtable en el control de l’activitat de l’ICF tenint en compte que, bò i actuant subjecte a la legislació d’àmbit privat, és un ens públic finançat estructuralment amb fons públics la finalitat del qual és impulsar i facilitar l'accés al finançament del teixit empresarial, actuant com a complement o fins i tot amb criteris de subsidiarietat del sector financer privat. Aquest interès justifica l’accés a la informació que permeti fer un seguiment de la seva activitat creditícia i comprovar que l’ICF acompleix els objectius públics de dinamització i suport a determinat perfil i sector empresarial, i que no té un grau de morositat que faci qüestionar els criteris d’acord amb els quals es seleccionen les empreses prestatàries i se’n comprova la seva solvència, sobretot tenint en compte que l’impagament dels crèdits podria comportar al capdavall la implicació de fons públics per garantir la viabilitat de l’ICF o evitar la seva fallida. Ara bé, aquesta finalitat se serveix –a més dels informes estadístics anuals publicats al seu web- amb l’obtenció d’informació com la que és objecte de reclamació (import, àmbits o finalitats del crèdit i el volum de retorn dels 25 crèdits més importants concedits anualment) sense que quedi justificada la necessitat de divulgar la identificació de les empreses prestatàries per a assolir-la. Es té molt en compte en la ponderació, a més, que de la informació facilitada per l’ICF en el seu segon informe es desprèn que les 25 majors operacions de crèdit objecte de l’accés reclamat han representat un 9,3% de l’import total dels crèdits concedits, de manera que tampoc no s’ha justificat una concentració significativa del crèdit a mans d’una o poques empreses que pugui ser indiciària d’una actuació irregular i justificar la rellevància per a la finalitat de la transparència i del dret a al informació d’obtenir-ne la identificació, que està emparada pel deure de reserva.

Resolució 219/2017, de 12 de juliol

Accés al nom, lloc de treball i funcions de les persones admeses a  cursos de formació estratègica de l’Escola d’Administració Pública.

 

Resum: Resulta rellevant per a la finalitat de l’accés comprovar que les persones destinatàries d’aquesta formació estratègica estiguin desenvolupant les funcions relacionades amb els objectius del curs i per tant esdevé justificada la prevalença del dret d’accés sobre el dret a la protecció de les dades personals referides a la identitat, les funcions i lloc ocupat per les persones candidates efectivament seleccionades. Es té molt en compte en la ponderació el fet que la persona reclamant és una persona interessada en la realització del curs, que en va ser exclosa, amb el corresponent perjudici que aquesta decisió pot tenir en la seva eventual promoció futura, i que per tant resulta especialment rellevant per a la defensa dels seus drets accedir a informació que li permeti examinar la correcció del procés de selecció que s’ha dut a terme.

Resolució 211/2017, de 27 de juny

Es pot reclamar davant la GAIP les sol·licituds d’informació realitzades a l’empara de la legislació i del règim especial d’accés a la informació ambiental.

 

Resum: El fet que la informació sol·licitada sigui informació ambiental no impedeix que la GAIP sigui competent per conèixer la reclamació presentada. Tot i que la normativa reguladora de l’accés a informació ambiental no prevegi expressament la possibilitat de reclamar davant la GAIP, l’aplicació supletòria de la normativa de transparència comporta la competència d’aquesta. No tindria sentit que l’accés a una informació com l’ambiental, que ha comptat tradicionalment amb un règim d’accés especialment reforçat, no gaudís del mecanisme bàsic de garantia davant la GAIP que l’LTAIPBG i l’LTAIPBGE reconeixen en cas que es vulgui accedir a qualsevol altre tipus d’informació pública. L’Administració posa a disposició de l’entitat reclamant la informació sol·licitada mentre es tramita la reclamació, de manera que la reclamació perd el seu objecte i correspon finalitzar el procediment sense haver d’entrar en el fons.

Resolució 210/2017, de 27 de juny

Accés a les assignacions econòmiques que reben els grups municipals per al seu funcionament i  als justificants de despesa.

 

Resum: Els grups municipals formen part de l’Ajuntament i la informació relativa a la gestió i disposició de recursos que els proporciona l’Ajuntament és informació pública que pot ser objecte del dret d’accés, i més si es té en compte la seva rellevància als efectes de controlar l’ús dels recursos públics i verificar el compliment efectiu de les determinacions legals sobre la seva utilització. Existeix l’obligació legal dels grups municipals de destinar els fons percebuts en concepte d’aportacions per al funcionalment del grup municipal a aquesta finalitat, i a justificar-ho documentalment davant del Ple quan els sigui requerit, així com a reintegrar les quantitats no invertides, per bé que es tracta d’una comptabilitat que duu el propi grup municipal i no està regularment intervinguda ni fiscalitzada per la Intervenció. És, precisament, pel fet que la destinació que fan els grups municipals d’aquestes dotacions econòmiques finalistes no està sotmesa a mesures específiques i regulars de control financer que és desitjable i necessari, des del punt de vista de la transparència, permetre que se’n pugui fer un control de legalitat comprovant que s’han destinat a la finalitat legalment establerta i no a usos legalment prohibits. S’afegeix a les consideracions a favor de l’accessibilitat d’aquesta informació relativa a la justificació documental de l’ús donat als fons el fet que s’ha hagut d’aportar en retiment de comptes al Ple, del qual forma part el mateix grup municipal reclamant. D’altra banda, tenint en compte que són fons finalistes destinats al funcionament del grup municipal, no és previsible que puguin incorporar dades personals de l’esfera íntima que hagin de quedar excloses de l’accés.

Resolució 181/2017, de 7 de juny

Un periodista pot obtenir còpia dels informes d’auditoria elaborats per la Generalitat sobre el Palau de la Música encara que no hagi finalitzat el procés judicial en curs.

Resum: L’article 234.2 LOPJ no resulta d’aplicació a aquesta reclamació perquè la persona reclamant no s’adreça al Poder Judicial per tal de tenir accés a les actuacions judicials, sinó que s’adreça a l’Administració de la Generalitat sol·licitant l’accés a una sèrie de documents elaborats per la seva Intervenció General amb anterioritat al procés judicial en curs. L’article 234.2 i la resta de preceptes d’aquesta part de l’LOPJ no pretenen en cap moment modular o incidir en el règim d’accés a informació pública garantit per la legislació de transparència, sinó que tenen per finalitat regular l’accés a la informació que es troba a mans del Poder Judicial, sotmetent-lo a regles materials i procedimentals totalment diverses i independents de les previstes per l’LTAIPBGE i l’LTAIPBG. El límit de la igualtat de les parts en els processos judicials no pot ser aplicat en aquest concret supòsit de fet, atès que els informes d’auditoria als quals es demana accés van ser comunicats als responsables del Palau de la Música ara jutjats en el mateix moment en què van ser elaborats, i que totes les parts del procés penal hi han pogut accedir en formar part de les actuacions judicials, la instrucció de les quals va concloure molt abans que es presentés la sol·licitud d’accés. Si totes les parts del procés penal en curs coneixen ja els informes sol·licitats i els han pogut prendre degudament en consideració en articular la defensa i l’acusació, és clar que el seu lliurament a la persona reclamant no ocasionarà cap perjudici per a la igualtat d’unes i altres ni per a la seva tutela judicial efectiva. El límit de la investigació i sanció de les infraccions penals persegueix fonamentalment evitar que l’accés a la informació afectada pugui obstaculitzar les investigacions, comportar la destrucció de proves o la sostracció dels delinqüents de l’acció de la justícia. Es tracta, per tant, d’un límit evident que tracta sobretot d’evitar que els presumptes responsables d’infraccions penals puguin eludir les responsabilitats que els corresponguin en conèixer anticipadament, gràcies al dret d’accés, informacions sobre les investigacions que els afecten en un moment anterior al previst per la legislació processal. Quan el jutge d’instrucció declari el secret del sumari, i aquest secret afecti a un document al qual vol accedir una determinada persona en exercici del dret d’accés a informació pública, l’Administració podrà invocar el límit de l’article 21.1.b LTAIPBG per impedir-ne temporalment l’accés. Però la pròpia LECrim obliga a aixecar el secret del sumari com a mínim deu dies abans que acabi la fase d’instrucció i impedeix declarar-lo durant la fase de judici oral, que és pública. D’altra banda, el secret del sumari abastarà normalment documents i informacions obtinguts durant les investigacions realitzades en el marc del procés, i no pas els documents integrants de la causa que hagin estat elaborats amb anterioritat per les diverses administracions en exercici de les seves funcions ordinàries sense relació amb el procés en curs. En aquest cas, el límit no es pot invocar perquè la sol·licitud d’accés es formula quan ja s’ha conclòs la fase d’instrucció i s’ha aixecat el secret del sumari, i totes les parts han pogut accedir al contingut dels esmentats informes, informes que els responsables de la gestió del Palau ara processats coneixien des del mateix moment en què van ser emesos. El fet que se’n lliuri una còpia al periodista reclamant no pot, per tant, ocasionar cap perjudici per a la investigació penal, ja realitzada i conclosa, ni impedirà la imposició de les sancions corresponents. A aquesta manca de perjudici per als béns protegits pels articles 21.1.b LTAIPBG i 14.1.e LTAIPBGE s’ha de sumar l’interès públic indiscutible que existeix en l’accés per part de la ciutadania, i en especial per part dels mitjans de comunicació, a documents relacionats amb els greus delictes comesos, segons confessió dels propis responsables, en la gestió del Palau de la Música. L’accés de la ciutadania i dels mitjans a aquesta documentació no només serveix per reforçar la garantia del correcte desenvolupament del procés penal i l’adequada depuració de les responsabilitats penals que corresponguin, sinó que permet sotmetre a control democràtic l’actuació de les pròpies instàncies de supervisió cridades a vetllar pel bon ús dels recursos públics.