Resolucions destacades

Podeu consultar aquí el resum de les Resolucions més rellevants pel que fa als criteris que s’hi fixen. La divulgació d’aquests criteris, que la GAIP aplicarà en la resolució de les reclamacions futures,  respon a la voluntat de la GAIP d’actuar amb transparència i previsibilitat.

Resolucions destacades

Resolució 362/2018, de 28 de novembre

Accés a les retribucions del director del Teatre Nacional a partir de la Llei de Transparència

Resum: El Teatre Nacional de Catalunya és una empresa pública de la Generalitat (concretament, una societat anònima), també de naturalesa jurídica privada, però integrada plenament en el sector públic (així ho manifesta expressament l’informe del Departament de Cultura aportat a aquest procediment) i sens dubte integrat dins l’àmbit d’aplicació de l’LTAIPBG, en virtut del que estableix l’article 3.1.b d’aquesta llei; per tant, si el Departament de Cultura no disposa de la informació relativa als imports anuals destinats a dietes del director del Teatre Nacional de Catalunya de 2007 al 2017, segregats per conceptes i dates, el que ha de fer és derivar la sol·licitud d’informació pública al Teatre Nacional, per tal que sigui atesa directament per ell. L’LTAIPBG no pot establir obligacions retroactives per a les entitats privades afectades; si l’obligació d’informar sobre les retribucions dels càrrecs directius establerta a l’incís final de l’article 3.2 LTAIPBG no entra en vigor fins l’1 de juliol de 2015, no es pot pretendre exigir a les entitats afectades que informin sobre aquestes retribucions en relació amb anualitats anteriors; si la informació sol·licitada relativa a un lapse temporal anterior a l’entrada en vigor de l’LTAIPBG és en poder d’una Administració pública (bé perquè l’entitat concernida té la condició d’Administració pública als efectes de l’LTAIPBG, o bé perquè l’ha facilitada de fet a una Administració pública, per les raons que siguin), pot ser objecte del dret d’accés, perquè aquest dret es projecta sobre tota la informació que és en poder d’una Administració pública, amb independència del moment temporal en el que va ser elaborada o obtinguda per ella; però si per obtenir-la, i poder facilitar així l’accés sol·licitat, l’Administració pública sol·licitada l’ha de requerir a l’entitat privada afectada, apel·lant a l’obligació establerta per l’article 3.2 LTAIPBG, el compliment d’aquesta obligació per part de l’entitat privada en qüestió només és exigible a partir de l’entrada en vigor de l’LTAIPBG. Per activitats directament relacionades amb la percepció de fons públics cal entendre que es tracta de les activitats desenvolupades per les entitats privades afectades que justifiquen l’accés als fons públics percebuts i que se suposa han de ser finançades per ells; amb això es vol dir que la ciutadania, en exercici del dret d’accés a la informació pública, ha de poder conèixer la informació relativa a les activitats desenvolupades per entitats privades que hagin estat finançades (les activitats) amb càrrec a fons públics; en aquesta lògica, si les entitats privades perceptores de fons públics en perceben també de privats (com és el cas de les dues afectades per aquesta Reclamació), l’escrutini públic a través del dret d’accés a la informació pública es pot projectar sobre les activitats finançades amb recursos públics, però no sobre les finançades amb recursos privats; tot i que aquesta distinció és factible, no consta a la documentació aportada a aquest procediment que sigui feta per les entitats privades afectades; si és així, i no es distingeix amb precisió quines són les activitats de cada una de les entitats teatrals que són finançades amb recursos públics i quines altres ho són amb càrrec a recursos privats, caldrà suposar que totes les seves activitats són finançades parcialment amb recursos públics i, en conseqüència, el dret d’accés emparat per l’article 3.2 LTAIPBG s’ha de poder projectar sobre la informació relativa a totes elles. És perfectament lògic considerar que si bé l’article 11.1.b LTAIPBG requereix la publicació separada de retribucions, indemnitzacions i dietes dels alts càrrecs i directius, ho fa als efectes de garantir informació pública diferenciada per a cada un d’aquests tres conceptes, mentre que quan l’incís final de l’article 3.2 LTAIPBG afirma el dret d’accés a les retribucions, és procedent interpretar aquest concepte de forma genèrica, incloent tots els conceptes retributius, incloses, si n’hi ha, les dietes i indemnitzacions, ja que també contribueixen a proporcionar la paga total que acaba percebent el directiu per raó de la seva dedicació al càrrec; en el cas que ens ocupa, a més, aquesta conclusió esdevé reforçada si hom té en compte que les entitats teatrals privades afectades per la Reclamació incompleixen les obligacions de publicitat activa que les imposa l’article 3.4 LTAIPBG, que inclouen la de publicar al seu web les retribucions, indemnitzacions i dietes dels seus directius; si bé la GAIP no pot adoptar mesures concretes per obligar-les a complir aquestes obligacions, sí que és procedent tenir en compte aquesta circumstància per ser especialment rigorosos a l’hora d’interpretar l’abast de l’obligació establerta per l’incís final de l’article 3.2 LTAIPBG, i requerir que facilitin a l’Administració (en aquest cas, la Generalitat) una informació que clarament haurien de tenir publicada al seu web. L’article 3.1.b LTAIPBG estableix que aquesta llei s’aplica directament i plenament a, entre altres organismes i entitats, les fundacions del sector públic; es tracta de fundacions de naturalesa jurídica privada (en el nostre ordenament jurídic, les fundacions tenen naturalesa jurídica privada) en les que hi ha una presència qualificada del sector públic; la legislació catalana no regula els trets distintius d’aquest tipus de fundacions, ni ho fa la legislació bàsica de l’Estat; davant d’aquest buit normatiu, la GAIP ha recorregut, com a punt de referència, a les previsions de l’article 128 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, del règim jurídic del sector públic, segons el qual són fundacions del secor públic estatal es que compleixin un dels requisits següents: (i) que constitueixin amb una aportació majoritària directa o indirecta de l’Estat o rebin aquesta aportació majoritària un cop constituïdes; (ii) que el patrimoni de la fundació estigui integrat en més d’un cinquanta per cent per béns o drets aportats o cedits amb caràcter permanent per ens estatals; (iii) que la major part dels drets de vot del seu patronat correspongui a representants del sector públic estatal; és un plantejament raonable, que ve a aplicar a l’àmbit de les fundacions criteris similars als que el mateix article 3.1.b LTAIPBG utilitza per determinar la seva aplicació a les societats mercantils: que siguin majoritàriament públiques. I és que les institucions de transparència i accés a la informació pública, com passa també amb les de contractació del sector públic, s’han d’aplicar no només a les administracions públiques i a les entitats públiques que en depenen, sinó també als ens instrumentals del sector públic que, malgrat la seva naturalesa jurídica privada, tenen de fet una connexió molt estreta amb l’àmbit públic, que es concreta en una capacitat decisòria o amb una implicació econòmica majoritària d’aquest. És procedent requerir al Departament de Cultura que derivi a les fundacions del Teatre Lliure i de la Sala Beckett la part de la sol·licitud d’informació indicada a l’antecedent 2 que les afecta directament, assenyalant quina és exactament la informació sol·licitada que les afecta que no ha pogut ser lliurada a la persona reclamant pel propi Departament i que, en conseqüència, hauria de ser facilitada per elles, en la seva condició de fundacions del sector públic; si les fundacions deneguen expressament o presumptament facilitar la informació reclamada que les afecta, la persona reclamant pot presentar la corresponent reclamació davant la GAIP i en el seu marc es podria determinar, amb participació directa i contradictòria de la fundació afectada, fins a quin punt és obligada a lliurar la informació demanada per la persona reclamant.

Resolució 359/2018, de 28 de novembre

Accés a les retribucions del director del Teatre Lliure a partir de la Llei de Transparència.

Resum: L’LTAIPBG no pot establir obligacions retroactives per a les entitats privades afectades; si l’obligació d’informar sobre les retribucions dels càrrecs directius establerta a l’incís final de l’article 3.2 LTAIPBG no entra en vigor fins l’1 de juliol de 2015, no es pot pretendre exigir a les entitats afectades que informin sobre aquestes retribucions en relació amb anualitats anteriors. Per activitats directament relacionades amb la percepció de fons públics cal entendre que es tracta de les activitats desenvolupades per les entitats privades afectades que justifiquen l’accés als fons públics percebuts i que se suposa han de ser finançades per ells; la ciutadania, en exercici del dret d’accés a la informació pública, ha de poder conèixer la informació relativa a les activitats desenvolupades per entitats privades que hagin estat finançades (les activitats) amb càrrec a fons públics; si les entitats privades perceptores de fons públics en perceben també de privats (com és el cas de les tres afectades per aquesta Reclamació), l’escrutini públic a través del dret d’accés a la informació pública es pot projectar sobre les activitats finançades amb recursos públics, però no sobre les finançades amb recursos privats; si no es distingeix amb precisió quines són les activitats de cada una de les entitats teatrals que són finançades amb recursos públics i quines altres ho són amb càrrec a recursos privats, caldrà suposar que totes les seves activitats són finançades parcialment amb recursos públics i, en conseqüència, el dret d’accés emparat per l’article 3.2 LTAIPBG s’ha de poder projectar sobre la informació relativa a totes elles. Si bé l’article 11.1.b LTAIPBG requereix la publicació separada de retribucions, indemnitzacions i dietes dels alts càrrecs i directius, ho fa als efectes de garantir informació pública diferenciada per a cada un d’aquests tres conceptes, mentre que quan l’incís final de l’article 3.2 LTAIPBG afirma el dret d’accés a les retribucions, és procedent interpretar aquest concepte de forma genèrica, incloent tots els conceptes retributius, incloses, si n’hi ha, les dietes i indemnitzacions, ja que també contribueixen a proporcionar la paga total que acaba percebent el directiu per raó de la seva dedicació al càrrec; en el cas que ens ocupa, a més, aquesta conclusió esdevé reforçada si hom té en compte que les entitats afectades per la Reclamació (en qualsevol cas, el Lliure i la Beckett) incompleixen les obligacions de publicitat activa que les imposa l’article 3.4 LTAIPBG, que inclouen la de publicar al seu web les retribucions, indemnitzacions i dietes dels seus directius; si bé la GAIP no pot adoptar mesures concretes per obligar-les a complir aquestes obligacions, sí que és procedent tenir en compte aquesta circumstància per ser especialment rigorosos a l’hora d’interpretar l’abast de l’obligació establerta per l’incís final de l’article 3.2 LTAIPBG, i requerir que facilitin a l’Administració (en aquest cas, l’Ajuntament) una informació que clarament haurien de tenir publicada al seu web. Hi ha indicis consistents de què la Fundació del Teatre Lliure ha de ser considerada com a fundació del sector públic: així ho ha manifestat expressament la Diputació de Barcelona, que té representació en el Patronat d’aquesta fundació, i en els comptes d’aquesta Fundació hi consten aportacions de capital significatives i participació patrimonial provinents del sector públic; en el cas de la Fundació de la sala Beckett, aquests indicis són més febles (només les aportacions de capital i la participació patrimonial provinents del sector públic); de totes maneres, els indicis citats justifiquen que pugui ser procedent plantejar la derivació de la sol·licitud d’informació regulada per l’article 30 LTAIPBG, en relació amb tota la informació reclamada que, per les raons exposades als fonaments jurídics anteriors, no pot ser requerida a aquestes entitats privades sobre la base de l’article 3.2 LTAIPBG, és a dir: la reclamada anterior a 2016; perquè si es confirma el caràcter de fundació del sector públic d’aquestes fundacions (o d’una d’elles), al ser d’aplicació directa l’LTAIPBG, esdevenen obligades a facilitar accés a tota la informació que estigui en el seu poder, amb independència de la data en la que fou elaborada; és procedent requerir a l’Ajuntament de Barcelona que derivi a les fundacions del Teatre Lliure i de la Sala Beckett la part de la sol·licitud d’informació indicada a l’antecedent 2 que les afecta directament, assenyalant quina és exactament la informació sol·licitada que les afecta que no ha pogut ser lliurada a la persona reclamant per l’Ajuntament de Barcelona i que, en conseqüència, hauria de ser facilitada per elles, en la seva condició de fundacions del sector públic; si les fundacions deneguen expressament o presumptament facilitar la informació reclamada que les afecta, la persona reclamant pot presentar la corresponent reclamació davant la GAIP i en el seu marc es podria determinar, amb participació directa i contradictòria de la fundació afectada, fins a quin punt és obligada a lliurar la informació demanada per la persona reclamant.

 

Resolució 343/2018, de 21 de novembre

Les associacions de municipis tenen les mateixes, obligacions de transparència que les administracions públiques.

Resum: Sens perjudici de la seva naturalesa jurídica privada l’ACM, als efectes de la legislació de transparència i accés a la informació pública, és una Administració pública, en els termes definits per l’article 2.f LTAIPBG, perquè és inclosa en la relació d’entitats de l’article 3.1.b LTAIPBG, i en conseqüència la legislació de transparència i accés a la informació pública li és aplicable directament i plenament; de la naturalesa jurídica privada d’aquesta entitat no se’n pot deduir, per ella sola, cap mena d’afebliment en l’aplicació de la legislació de transparència, ja que també són inqüestionablement privades altres categories d’entitats incloses a l’article 3.1.b LTAIPBG; les anomenades associacions municipalistes es poden acollir al dret privat d’associacions per a constituir-se i funcionar; així ho ha previst la legislació de règim local i és una opció perfectament coherent amb el fet que no necessiten exercir potestats públiques, ni exercir funcions públiques en relació amb la ciutadania; aquesta opció jurídica també pot explicar que no ens sigui aplicable el règim jurídic públic per a la gestió dels seus recursos econòmics; ara bé, tot això no treu que de fet siguin entitats de contingut essencialment públic: estan constituïdes per ens públics, els responsables dels seus òrgans de govern són representants d’ens públics, els seus recursos econòmics procedeixen de la hisenda pública i els destinataris de les seves activitats són també entitats públiques; essent així les coses, no tindria lògica que en matèria de transparència i accés a la informació pública, institucions que tenen la finalitat de sotmetre l’activitat pública, entesa naturalment en un sentit ampli, com a diferent de la privada, a l’escrutini de la ciutadania, una entitat tant vinculada en tots els seus components a servir les administracions i els interessos públics, com és l’ACM, en resti al marge, en base únicament a la subtilesa de l’argument de la seva naturalesa jurídica privada; tant per la literalitat de l’article 3.1.b LTAIPBG, com per les raons de fons que el sustenten i a les que s’acaba de fer referència, s’ha d’entendre que l’ACM ha de ser considerada Administració pública als efectes de la legislació de transparència i accés a la informació pública, essent-li plenament i directament aplicable l’LTAIPBG, ja que és inclosa dins de la categoria “altres formes associatives” del seu article 3.1.b.

 

Resolució 332/2018, de 15 de novembre

L'oposició de tercers en el procediment de sol·licitud no suspèn l'execució de les resolucions de la GAIP

Resum: En les seves al·legacions MFVSA argumenta que la sol·licitud d’informació inicial de la reclamant s’hauria de reconduir a l’àmbit intern d’aquella societat anònima i que s’hauria de regir pel règim estatutari propi d’aquestes societats mercantils; PG fa seus aquests arguments; sens perjudici que l’accés sol·licitat pugui tenir efectes en els interessos econòmics i comercials d’MFVSA, el fet de tenir per objecte informació pública, a més d’haver estat adreçada a un organisme del sector públic obligat directe al compliment de les disposicions de la legislació de transparència (article 3.1.b LTAIPBG), fa que la sol·licitud s’hagi de tramitar de conformitat amb el règim jurídic establert per la legislació de transparència i accés a la informació pública, cosa que no treu, tanmateix, que pugui ser procedent l’aplicació de preceptes determinats de la legislació mercantil o altra, per la via de la remissió de l’LTAIPBG. La fonamentació jurídica invocada no justifica l’aplicació del límit de l’article 21.1.c LTAIPBG, ja que el precepte citat del TRLSC no estableix la confidencialitat de cap procediment tramitat per l’Administració. De fet, no declara la confidencialitat de cap informació, ja que el seu objecte es limita a regular l’abast i els límits dels deures d’informació dels administradors de les societats anònimes envers els socis, sense qualificar en cap moment la informació concernida de confidencial; no és admissible, per tant, fer extensiu a l’àmbit del dret d’accés a la informació pública, que és el propi de la sol·licitud d’informació de la que deriva aquesta Reclamació, un precepte instituït per regular el dret a la informació dins de l’àmbit societari mercantil; fer-ho comportaria una ampliació per analogia dels límits legals aplicables al dret d’accés a la informació pública, que està proscrita per l’article 20.2 LTAIPBG. És més que qüestionable la concurrència en aquest cas de les circumstàncies que puguin comportar l’aplicació del límit de la confidencialitat en els procediments administratius sobre la base de l’article 133 LCSP; en primer lloc, perquè no consta a la sol·licitud d’autorització a PG que s’hagi designat per part de MFVSA la confidencialitat de la documentació aportada per aquesta empresa; en segon lloc, perquè no sembla que cap dels documents que integren l’expedient mereixi ser qualificat com a secret tècnic o comercial, ni que la seva difusió pugui servir per falsejar la competència; finalment, a més de pretendre aplicar el qualificatiu de confidencial a tot l’expedient (cosa proscrita per l’article 133 LCSP), no consta que cap dels documents que l’integren sigui qualificat com de difusió restringida. La finalitat de la protecció que justificaria l’aplicació del límit és evitar la possible vulneració d’un acord privat de confidencialitat que, de produir-se, podria posar en risc l’operació de transmissió d’accions per a la qual s’ha demanat l’autorització de PG; el cas és, però, que no s’ha acreditat l’existència d’aquest Acord de confidencialitat, ni s’han exposat ni argumentat els motius pels quals la difusió de la informació sol·licitada per la persona reclamant vulneraria aquest possible acord i posaria en risc l’operació; sense aquestes acreditació i argumentació la causa invocada per a l’aplicació del límit apareix mancada de racionalitat i de versemblança, i té més aparença de reacció voluntarista o capriciosa que de fonamentada en la realitat dels fets. El dret d’accés a la informació sol·licitada, a més de la consistència legal que, amb caràcter general, li proporciona l’LTAIPBG, en aquest cas també serveix interessos públics i privats addicionals, favorables a aquest dret; la documentació sol·licitada té per objecte un procediment de transmissió de domini públic (articles 41 LPC i 65.2 i 74.2 LC), i cal tenir en compte que l’article 10.1.f LTAIPBG estableix que han de ser objecte de publicitat activa, entre altres, les actuacions administratives que puguin tenir incidència sobre el domini públic, determinació legal que sens dubte s’ha de considerar indiciària de l’especial interès públic inherent en la difusió d’aquesta informació; per una altra banda, l’empresa reclamant ha argumentat, i així ha quedat acreditat amb diverses aportacions a aquest procediment, que és accionista d’MFVSA, condició de la que deriva en pura lògica un interès privat obvi en poder accedir a la informació que ha sol·licitat, ja que de l’evolució del procés de transmissió d’accions en poden resultar efectes beneficiosos o perjudicials per a ella. Hi ha, per tant, un interès privat evident de la reclamant en la divulgació de la informació sol·licitada, que reforça el seu dret d’accés a ella. Tot i que, com a hipòtesi, es podria plantejar una mena de trasllat automàtic de l’oposició manifestada davant PG, en el marc de la tramitació de la sol·licitud d’informació pública, al procediment de reclamació davant la GAIP, hi ha diverses consideracions que porten a rebutjar-lo; per començar, perquè es tracta de procediments diferents, davant d’organismes públics de diferent naturalesa; a més, i segons ja s’ha esmentat al fonament jurídic anterior, perquè ha transcorregut prou temps i poden haver evolucionat prou les circumstàncies entre un i altre procediment, com perquè les causes que varen justificar l’oposició davant de PG poden haver desaparegut en l’actualitat; i finalment, perquè no seria admissible l’aplicació d’una mesura de demora en l’accés a la informació sol·licitada que sens dubte perjudicaria el dret de la reclamant, sense una fonamentació legal clara que justifiqui la seva aplicació.

Resolució 331/2018, de 15 de novembre

Accés dels sindicats als correus corporatius.

Resum: L’LTAIPBG reconeix i garanteix el dret d’accés a tothom, inclosos els membres o representants de les persones treballadores. Per tant, la condició sindical del subjecte actiu del procediment no pot justificar la resolució desestimatòria de la sol·licitud. L’adreça de correu electrònic dels treballadors, en tant que eina facilitada per l’organització per al desenvolupament de les tasques que cada persona empleada té encomanades, s’ha de considerar una dada identificativa relacionada amb l’organització, el funcionament o l’activitat pública de l’Administració, l’accés a la qual queda, a més, emparat per l’exercici del dret a la llibertat sindical del reclamant. Considerant que el Reglament (UE) 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, de 27 d’abril de 2016, relatiu a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de les dades personals (RGPD) estableix que, quan les dades objecte de tractament no s’han obtingut directament del titular de les dades, caldrà informar-lo de totes les qüestions previstes a l’article 14.1 i 14.2, en els terminis que s’hi indiquen, es recorda al sindicat la seva obligació, en compliment de l’article 14.3.b) de l’RGPD, d’informar expressament a tots els empleats afectats, en la primera comunicació que els adreci, del fet que ha obtingut les seves adreces de correu electrònic, de la finalitat del tractament que portarà a terme, de la possibilitat d’exercir els seus drets, i de la resta de continguts a què fa referència l’esmentat article 14 de l’RGPD, i de facilitar-los l’exercici dels drets d’accés a les dades pròpies i de rectificació o supressió d’aquestes dades, o de limitació i oposició al seu tractament.

Resolució 330/2018, de 15 de novembre

Accés a les actuacions de l’antifrau per l’investigat però no per l’Ajuntament.

Resum: Es pot parlar d’un règim especial d’accés quan s’estableixen drets, limitacions, procediments, garanties i/o fins i tot principis generals i criteris interpretatius específics per poder accedir a determinats tipus d’informació pública. Les previsions dels articles 18 i 19 LOAC, als efectes del dret d’accés a la informació pública, no estableixen, doncs, un veritable règim especial d’accés, ja que únicament formulen una reserva de confidencialitat per a determinades informacions, oferint d’aquesta manera el complement legislatiu al qual es remeten els apartats 1.c (confidencialitat de procediments administratius establerta per llei) i 2 (informació protegida per norma amb rang de llei) de l’article 21 LTAIPBG. Anteriors resolucions de la GAIP (es el cas de la 271/2017, citada als antecedents) han argumentat l’admissibilitat de sol·licituds i de reclamacions en exercici del dret a la informació pública formulades per entitats locals i ho han fet sobretot en base a l’article 18.1 LTAIPBG, que contempla expressament que el dret d’accés a la informació pública pugui ser exercit per persones jurídiques (condició que sens dubte tenen els ajuntaments), sense que hi hagi cap disposició legal que permeti excloure d’aquest exercici les persones jurídiques públiques. Manifesta que l’Ajuntament és l’Administració concernida pel procediment d’investigació de l’OAC a la documentació del qual demana accés, i afirma que en aquesta condició d’Administració concernida li haurien de correspondre els mateixos drets que pertoquen a les persones interessades en un procediment administratiu; és qüestionable aquesta assimilació feta per l’Ajuntament, especialment als efectes de reforçar el seu dret d’accés; fent un paral·lelisme amb la Reclamació 257/2018 (que demana la mateixa informació que aquesta a l’OAC, si bé la persona reclamant és una persona funcionària de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, en comptes del mateix Ajuntament), en aquell cas la persona reclamant té realment un interès personal directe en la informació sol·licitada, perquè segons com conclogui l’OAC les seves actuacions es pot trobar encausada en un procediment d’exigència de responsabilitats, i fins i tot sancionada; en canvi, l’Ajuntament no presenta (no tot cas, no al·lega) una intensitat similar d’afectació; no s’ha argumentat que les actuacions de l’OAC puguin causar danys en els interessos municipals; per tant, cal concloure que no s’han posat de manifest per part de l’Ajuntament interessos propis que justifiquin la prevalença del seu dret d’accés damunt dels límits legals citats (articles 18 LOAC i 21.1.b LTAIPBG) que protegeixen la confidencialitat i la reserva dels procediments d’investigació de l’OAC.

Resolució 317/2018, de 8 de novembre

Accés a les dietes del director i retribucions de tot el personal de la Mobile World Capital Foundation.

Resum: En relació amb la consideració feta per l’informe de l’MWCF, en el sentit que només facilitaria la informació retributiva demanada si la GAIP estima que és d’interès públic i susceptible de ser lliurada a qualsevol particular sense haver justificat el seu interès ni la finalitat de l’accés (antecedent 14), cal indicar que no és la GAIP, sinó la Llei (concretament l’LTAIPBG, en la mateixa línia que la Llei estatal bàsica de transparència) la que considera que tota la informació pública, i la retributiva de tot el personal al servei de l’Administració ho és, és d’interès públic i qualsevol persona major de 16 anys té dret a accedir-hi, sense necessitat d’invocar cap norma ni de justificar el seu interès (article 18 LTAIPBG). La Fundació reclamada al·lega la causa d’inadmissibilitat de l’article 29.1.b LTAIPBG (tasca complexa d’elaboració o reelaboració), que argumenta en precedents de la GAIP i en el fet que no tindria aquesta informació centralitzada i ordenada, sinó dispersa entre diverses carpetes, per justificar la denegació d’informació detallada sobre dietes i altres despeses del Director, llevat dels dos fulls Excel facilitats amb l’informe referit a l’antecedent 14 (que es limiten a consignar despeses concretes del Director, amb indicació de la data i diferenciant entre diner de caixa i visa, sense assenyalar el motiu, concepte o tipus de despesa); tot i que la argumentació donada per justificar la concurrència de la causa d’inadmissibilitat al·legada sembla pertinent, en aquest cas s’ha de refusar, per les consideracions següents: en primer lloc, i principalment, perquè la informació relativa a retribucions, indemnitzacions i dietes del personal directiu de les fundacions del sector públic (article 11.1.b LTAIPBG) ha de ser objecte de publicitat activa, obligació que lògicament comporta la de tenir correctament organitzada la documentació que la justifica i acredita, de manera que si l’MWCF incompleix, o compleix deficientment, aquestes obligacions, no s’hi pot excusar per denegar també aquesta informació en el marc de l’exercici del dret d’accés a la informació pública; en segon lloc, els antecedents posen de manifest que la Fundació ha donat informació errònia sobre aquest objecte, motiu que justifica especialment que hagi d’estar en condicions d’acreditar documentalment la veracitat de la dada correcta; finalment, la persona reclamant ha reduït significativament l’abast de la seva Reclamació, als efectes de no afectar dades personals i de simplificar i facilitar el volum d’informació que vol obtenir (per exemple, es conforma amb les 50 factures de serveis professionals obtingudes, encara que les havia demanades totes i les donades no siguin les cinquanta primeres que havia demanat com a segona opció), i aquest gest també s’ha de tenir en compte per ser especialment exigent a l’hora de valorar la concurrència de la complexitat per facilitar la resta d’informació reclamada.

Resolució 316/2018, de 8 de novembre

Accés a informació sobre venda i regal d'entrades de la inaguració dels Jocs del Mediterrani.

Resum: En sentit estricte, no es pot qualificar els Jocs com un servei públic, ni que Ticketmaster percebi fons públics per funcionar; nogensmenys, es pot considerar amb fonament que l’activitat que ha contractat amb la Fundació suposa l’exercici de funcions públiques, si bé no en el sentit estricte de funcions que comporten l’exercici de potestats públiques revestides d’autoritat, però sí en el dur a terme una actuació tan indestriablement pública i essencial pel sector públic, com és la percepció dels recursos provinents de les entrades, el preu de les quals és fixat per la Fundació, així com l’atenció adequada a les persones i institucions sol·licitants d’elles per qualsevol concepte; així mateix, si bé és cert que la retribució percebuda per Ticketmaster en concepte dels serveis prestats no prové directament de recursos públics en sentit estricte, no ho és menys que deriva d’un contracte amb un ens del sector públic i d’una participació en un preu fixat per aquest mateix ens; si a les anteriors consideracions hi afegim que si la Fundació hagués gestionat directament la venda de les entrades i la ubicació del públic en els Jocs del Mediterrani, amb tota probabilitat estaria a les seves mans la informació que ara manifesta que està a les de Ticketmaster, i que és difícilment admissible en el marc de l’LTAIPBG que l’externalització de serveis pugui suposar un sacrifici o un menor contingut per a l’àmbit material del dret d’accés a la informació pública, caldrà concloure que l’LTAIPBG és aplicable a Ticketmaster, en allò que respecta a la informació que tingui en el seu poder com a resultat del contracte de serveis que li ha adjudicat la Fundació Tarragona 2018, en el marc del previst per l’article 3.1.d LTAIPBG i de conformitat amb el que estableix l’article 3.2 de la mateixa Llei. En aplicació del que s’acaba de dir, la Fundació, que és l’Administració responsable de les funcions exercides per Ticketmaster en relació amb els Jocs del Mediterrani, pot requerir a aquesta empresa, en aplicació de l’article 3.2 LTAIPBG, la informació relativa a les seves activitats exercides per encàrrec de la Fundació, per tal de proporcionar-la, si escau, a qualsevol persona que la demani; és precisament sobre la base d’aquesta potestat que es pot afirmar que la informació afectada pot ser qualificada d’informació pública, perquè està en poder de l’Administració, ja que té el poder d’obtenir-la. La sol·licitud va ser presentada a l’Ajuntament de Tarragona perquè, assenyala la persona reclamant, la Fundació Tarragona 2018 està participada majoritàriament per l’Ajuntament; aquest va considerar que la informació demanada estava en poder de la Fundació i li va practicar la derivació prevista per l’article 30 LTAIPBG; tanmateix, més endavant l’Ajuntament “recuperaria” el deure de facilitar la informació sol·licitada i vindria a deixar sense efecte la derivació; tot plegat demora injustificadament l’accés a la informació, en perjudici per la persona reclamant; davant l’entesa que sembla haver-hi entre l’Ajuntament i la Fundació, i atès el fet que la mateixa persona és el màxim representant d’ambdues entitats, aquesta Resolució considera que les dues són obligades indistintament i conjuntament a facilitar-la, si escau. En la ponderació podria tenir especial rellevància la finalitat de l’accés assenyalada per la persona reclamant (controlar la gestió dels ingressos públics derivats de la venda d’entrades, per una banda, i poder conèixer si s’ha fet un ús políticament tendenciós de la venda i distribució de les entrades), sempre que la informació demanada sigui necessària i útil a aquests efectes, així com també la seva condició de periodista, en la que el dret d’accés a la informació és reforçat per la concurrència del dret constitucional d’informació. Es procedent lliurar a la persona reclamant, en general, tota la informació sol·licitada, llevat de la identitat de les persones físiques compradores o destinatàries de les entrades; nogensmenys, en el cas dels apartats 2.6 i 2.9 de la sol·licitud també és procedent facilitar la identitat de les eventuals persones físiques destinatàries dels paquets d’entrades, si no ho són per raó de la seva vulnerabilitat, si bé donant-los prèviament el trasllat i l’audiència requerits per l’article 31 LTAIPBG i resolent la GAIP les eventuals al·legacions que es puguin formular.

Resolució 301/2018, de 25 d'octubre

Accés a les dades fictícies, obtingudes per l’Administració amb finalitat de prova, s’han de considerar com un esborrany o un document de treball intern, sense rellevància o interès públic.

Resum: Unes dades fictícies, amb finalitats de prova, sembla que encaixen perfectament amb els conceptes d’esborrany o de document de treball intern, sense rellevància o interès públic a què es refereix el precepte citat: se les pot qualificar d’esborrany, ja que no són dades definitives, que puguin causar els efectes administratius que siguin procedents; també se les pot qualificar de document de treball intern, ja que la seva finalitat és estrictament interna, perquè només han de servir per fer proves de cara el correcte funcionament dels procediments futurs, sense que tinguin conseqüències directes per a ningú aliè a l’Ajuntament; i precisament per aquesta darrera consideració també se les ha de qualificar mancades de rellevància o interès públic, ja que directament no en tenen cap. Fins i tot es podria qüestionar que unes “dades fictícies” puguin tenir la condició d’informació; segons el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el mot “informació” gairebé sempre comporta un contingut de coneixement: “conjunt de notícies”, “innovació que conté un missatge”, “indagació o constatació d’un fet”, “contingut d’una o més dades”; si les dades són deliberadament fictícies, obtingudes per l’Administració només als efectes de fer proves, en realitat no donen informació, no tenen contingut coherent per fornir de coneixement a l’Administració, en definitiva, no informen i més aviat poden desinformar. L’Ajuntament també indica que les dades fictícies sol·licitades han estat destruïdes, de manera que resultaria fàcticament impossible donar-hi accés; atès el seu caràcter fictícia, alienes per tant a la documentació en la que es plasma l’activitat administrativa, és de suposar que aquesta destrucció s’ha pogut fer vàlidament al marge de la normativa d’arxius. Les resolucions administratives sobre el dret d’accés a la informació pública s’han de fonamentar preferentment sobre documents fidedignes de l’Administració i sembla clar que mereix major versemblança a aquests efectes un informe, expressat en termes molt clars i concrets, de la directora de serveis d’inspecció de la gerència adjunta d’urbanisme, que unes declaracions a la premsa, fetes principalment amb l’objecte d’expressar la recepció municipal de dades d’Airbnb, sense entrar a valorar la qualitat d’aquestes dades, encara que qui fa les declaracions en qüestió sigui la responsable política del servei en qüestió.

Resolució 299/2018, de 25 d'octubre

Immobles de Tarragona que no paguen IBI.

Resum: Ni el que regula la Llei del cadastre immobiliari en el seu títol VI (de l’accés a la informació cadastral) ni la previsió de l’article 95 de la Llei general tributària no tenen prou entitat material per ser considerades un règim jurídic especial d’accés i, en conseqüència, no desplacen la legislació de transparència a una aplicació subsidiària d’acord amb la Disposició Addicional Primera.2 LTAIPBG, sinó que constitueixen l’habilitació legal requerida per l’aplicabilitat del límit a l’accés de la informació protegida per llei (article 21.2 LTAIPBG) i de la confidencialitat dels procediments tramitats per l’Administració (article 21.1.c LTAIPBG). L’article 95 LGT no pot justificar l’exclusió automàtica i mecànica de totes les dades amb transcendència tributària de l’abast del dret d’accés. Aquesta idea resultaria incompatible amb els principis i la pròpia regulació substantiva del dret d’accés, ja que suposaria admetre que, després de l’entrada en vigor de la legislació de transparència, persisteixen àmbits materials sencers de l’actuació pública que, com a reductes impenetrables i opacs, queden exclosos completament i incondicionalment del coneixement de la ciutadania. Una interpretació necessàriament harmònica de l’article 95 LGT i de l’LTAIPBG porta inexorablement a considerar que el que l’article 95 estableix és un límit a l’accés (la confidencialitat i reserva de la informació obtinguda per l’Administració per a la imposició de tributs), que s’haurà de ponderar amb el dret d’accés a la informació pública d’acord amb el seu objecte i finalitat (article 22 LTAIPBG). La finalitat del deure de confidencialitat de l’Administració no és protegir l’interès públic en l’activitat fiscal, sinó el dret dels obligats tributaris a la reserva de la informació que l’Administració n’ha obtingut (art. 34.1LGT) i per tant, s’ha d’aplicar de manera directament proporcional al dany que es pugui fer en aquest dret subjectiu i privat, de manera que perdrà intensitat quan la informació no l’hagi proporcionat l’obligat tributari amb una expectativa de confidencialitat, i sobretot, quan no es doni associada a la seva identitat, com en aquest cas. Considerant que els límits legals a l’accés s’han d’interpretar de manera restrictiva en benefici del dret d’accés, i que no es poden ampliar per analogia (art. 20.2 LTAIPBG), no és admissible ni ajustat a dret, com pretén l’Ajuntament, que la protecció de l’article 51 TRLCI pugui estendre’s -amb una interpretació analògica que restringeix el dret d’accés- cap a una dada que ni tan sols figura inscrita en el cadastre, com és la quota tributària d’IBI. S’estima l’accés al titular de la finca quan es tracti d’una Administració pública o un govern estranger considerant que la seva identitat no queda protegida per l’article 51 TRLCI, ni per l’article 95 LGT, i que el patrimoni immobiliari de les Administracions públiques és, indiscutiblement, informació pública que ha de ser accessible sense restriccions.

Resolució 259/2018, de 21 de setembre

Les fundacions de qualsevol naturalesa que depenen o estan vinculades o participades per universitats públiques són administració pública als efectes que se’ls apliquin directament les obligacions de transparència i accés a la informació pública.

Resum: La sol·licitud d’informació pública va ser resolta dins del termini previst legalment d’un mes, ja que es va haver d’ampliar en un màxim de 15 dies per efectuar la derivació prevista en l’article 30.1 LTAIPBG i es va suspendre a resultes del trasllat efectuat a una tercera persona afectada, de conformitat amb l’article 31 de la mateixa llei; així mateix, la informació es va lliurar dins del termini establert de 30 dies. Les factures constitueixen un instrument idoni per controlar la gestió dels recursos, ja que permeten verificar l’efectivitat de les despeses i, a més a més, tenir coneixement de les empreses i de les persones beneficiàries dels recursos públics destinats als projectes de recerca indagats, informació que pot ser útil per valorar la seva idoneïtat i els criteris que han dut a seleccionar-les; en comptes de lliurar les factures i altres justificants, l’UAB facilita informació recollida als sistemes informàtics de la Universitat, decisió que justifica en la protecció de les dades personals dels subjectes afectats; la substitució de les factures pels enregistraments de les dades que contenen als sistemes informàtics de l’UAB suposa donar una informació diferent i més limitada que la sol·licitada, amb menors garanties d’autenticitat; el principal argument amb el que la Universitat justifica aquest canvi és la protecció de les dades personals afectades; cal refusar aquest argument, per diversos motius: el dret a la protecció de les dades personals només és garantit legalment a les persones físiques, de manera no seria aplicable si les dades d’identificació que consten a les factures corresponen a persones jurídiques; si procedís protegir dades personals afectades per l’accés sol·licitat, la mesura menys lesiva per al dret d’accés a la informació pública seria tatxar la identitat de les persones físiques concernides i lliurar còpia de les factures sol·licitades; ni la resolució impugnada, ni l’informe de l’UAB justifiquen que la protecció de les dades personals hagi de prevaldre sobre el dret d’accés i l’informe de l’APDCAT aportat a aquest procediment fa aquesta ponderació, i la resol a favor de l’accés sol·licitat. Segons la seva pàgina web, la Fundació Universitària Martí l’Humà està vinculada a l’UAB, que presideix el seu Patronat; l’article 3.1.c LTAIPBG estableix que aquesta Llei és aplicable “a les universitats públiques de Catalunya i els ens que en depenen o hi estan vinculats o participats, incloses les societats mercantils, les fundacions i altres ens instrumentals”; per tant, amb independència de la seva naturalesa jurídica i de la resta d’entitats i empreses fundadores o/i representades al seu Patronat, si la Fundació Universitària Martí l’Humà està vinculada a l’UAB, tal com indica la seva presentació, per disposició legal li és aplicable plenament i inequívocament la legislació de transparència, accés a la informació pública i bon govern; el que hauria d’haver fet l’UAB, que al·lega que part de la informació sol·licitada és en poder de la Fundació, és aplicar la derivació prevista per l’article 30.1 LTAIPBG i informar-ne a la persona reclamant; atès que no hi ha constància d’aquesta derivació, és procedent resoldre requerint a l’UAB perquè l’efectuï. Vist que l’UAB no ha procedit a fer el trasllat requerit per l’article 31 LTAIPBG (llevat del efectuat a la investigadora principal) en el marc del procediment de tramitació de la sol·licitud d’informació pública, la GAIP la requereix a fer-lo durant la fase de compliment d’aquesta Resolució, tot facilitant-ne còpia a les terceres persones afectades, per tal que siguin coneixedores dels criteris de la GAIP sobre l’abast del dret de la persona reclamant a l’accés sol·licitat; en la mesura que a resultes del trasllat es posi de manifest alguna circumstància que, segons l’indicat al paràgraf anterior, pugui comportar la protecció d’algunes dades determinades, l’UAB haurà de comunicar-ho a la GAIP, que haurà de resoldre el que correspongui.

Resolució 255/2018, de 21 de setembre

Només hi hauria duplicitat d’accions que faria inadmissible la reclamació davant la GAIP  en cas de litispendència d’un recurs previ que tingui per objecte la pretensió d’obtenir la mateixa informació.

Resum: La interposició de recurs d’alçada contra la resolució del procés de selecció del qual se’n demana accés no fa inadmissible aquesta Reclamació, considerant que l’accés a l’expedient que ara es reclama, tot i ser esmentat en l’exposició de motius, no forma part del petitum d’aquell recurs i l’únic exigible jurídicament a la resolució del recurs administratiu és el seu pronunciament sobre les pretensions i peticions del recurrent, que no inclouen cap referència a la sol·licitud d’informació de la que deriva aquesta Reclamació. Ateses les anteriors consideracions, si la GAIP inadmet la Reclamació a causa del recurs d’alçada invocat pendent de resoldre, i la seva futura resolució municipal no es pronuncia sobre l’accés a la informació pública reclamat, es podria produir indefensió de la persona reclamant, en relació amb el seu dret a la informació, ja que es podria qüestionar l’admissibilitat d’una reclamació davant la GAIP en relació amb la resolució d’un recurs d’alçada que no té per objecte l’accés a la informació pública. D’altra banda, l’admissió a tràmit d’aquesta Reclamació i la resolució corresponent de la GAIP sobre el dret d’accés a la informació reclamada no interfereixen la futura resolució municipal del recurs d’alçada, que s’ha de pronunciar sobre una petició diferent i si a més a més considera convenient pronunciar-se també sobre accés a informació reclamada, en cap cas no pot fer-ho denegant o limitant el dret d’accés a informació estimat per aquesta Resolució. No és ajustat a la legislació de protecció de dades personals l’accés de la persona reclamant als informes psicotècnics referits als altres candidats, per bé que això no impedeix l’accés als criteris i procediments d’avaluació i la metodologia utilitzada, i en tot cas l’accés a l’informe relatiu a la seva persona, considerant que l’article 15 LOPD i l’article 24.3 LTAIPBG emparen l’accés a les dades pròpies. No es pot oposar a l’accés el caràcter intern de les pautes o plantilles de correcció utilitzades per avaluar els casos pràctics, ja que tenen una rellevància i un interès públic indubtable com a garantia de l’objectivitat del Tribunal.

Resolució 250/2018, de 14 de setembre

Els límits a l’accés no es poden oposar al dret de la GAIP a examinar la documentació que es reclama si li és necessària per fonamentar la seva Resolució.

Resum: La manca d’invocació de l’LTAIPBG com a norma d’empara de l’accés que es demana no pot ser causa d’inadmissió de la sol·licitud, ni exclou que sigui precisament l’LTAIPBG la norma aplicable al cas, com tampoc seria rellevant que la sol·licitud s’emparés, per error, en una altra norma. El dret d’accés no es projecta sobre els expedients, sinó sobre la informació (documents o dades) que estigui en mans de l’Administració o que ella estigui en poder d’exigir, com a conseqüència de l’exercici de les seves funcions (art. 2 LTAIPBG). Que la LOSITSS no atorgui a les persones denunciants automàticament la condició de persona interessada en el procediment tramitat per l’IT (condició jurídica que porta inherent el dret d’accés a l’expedient) no implica necessàriament que, en el marc del procediment d’accés a la informació pública regulat per l’LTAIPBG, aquest accés hagi de ser igualment desestimat, ja que, a diferència de l’article 20.4 LOSITSS, l’article 18 LTAIPBG exclou explícitament que calgui tenir la condició de persona interessada per exercir el dret d’accés a la informació pública. La naturalesa revisora dels òrgans de garantia, com la GAIP, establerta amb caràcter bàsic per la legislació estatal de transparència (Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern) justifica, avala i fins i tot exigeix que, per pronunciar-se adequadament sobre si l’Administració ha aplicat correctament l’LTAIPBG en la resolució de les sol·licituds d’informació, la Comissió pugui proveir-se dels informes i obtenir la documentació que consideri necessaris, especialment la documentació que és objecte de Reclamació, per tal de determinar, si escau, l’existència de terceres persones que puguin resultar afectades i que hagin de ser part del procediment, si l’Administració ha ponderat adequadament els límits aplicables a l’accés, i si cal considerar altres límits, drets o interessos que no s’hagin tingut en compte per l’Administració, i precisament a aquesta finalitat respon la previsió dels articles 42.7 LTAIPBG i 33.6 RGAIP. Altrament, s’estaria limitant aquest òrgan independent de garantia a dictar resolució tenint com a únic element de judici el criteri defensat per l’Administració, sense poder formar-se’n una opinió crítica, directa i pròpia, com correspon a un òrgan de revisió. La documentació que la GAIP obtingui per a la fonamentació de les seves resolucions està protegida pel deure de reserva, si és exigible, i lliurar-li-la no prejutja ni determina que la persona reclamant hi pugui accedir, ni tan sols si exercís el dret d’accés a l’expedient de Reclamació, ja que també li serien d’aplicació, si escau, els límits a l’accés legalment establerts. S’estima l’accés a les dades personals referides exclusivament a la persona denunciant (ara reclamant) com ara la documentació aportada per la pròpia denunciant, les comunicacions que li hagi adreçat prèviament l’Administració, els informes mèdics sobre la seva persona exclusivament, així com l’informe elaborat per l’Administració d’acord amb l’article 20.4 LOSITSS informant de les actuacions dutes a terme arran de la seva denúncia i les mesures proposades, si escau, ja que aquest accés no danya el secret del procediment (considerant que és informació prèviament coneguda per la reclamant) ni suposa un precedent que pugui perjudicar o danyar l’expectativa de confidencialitat o el secret de les actuacions realitzades davant l’autoritat inspectora del treball i la seguretat social. Tampoc li  és d’aplicació el límit relatiu a la protecció de dades personals, considerant que l’article 15 LOPD i 24.3 LTAIPBG permeten l’accés a les dades personals pròpies de la reclamant. Pel que fa a informació sobre terceres persones -com ara manifestacions, comunicacions i opinions referides a la persona denunciant- es veuen afectades pel límit relatiu a la protecció de les dades personals considerant que no han pogut participar en el procediment ni exercir el seu dret d’oposició, garantit per l’article 6.4 LOPD, i que tot i ocultant-ne les dades identificatives, poden resultar identificables sense un esforç desproporcionat, atesos els elements de context de què disposa la persona reclamant, en tant que treballadora del mateix centre i companya dels afectats. D’altra banda, a aquesta informació aportada per terceres persones li és aplicable també el límit relatiu al secret i confidencialitat dels procediments de l’IT, considerant que l’eficàcia de l’actuació futura de l’IT es podria veure compromesa si no es garanteix la confidencialitat de denunciants i testimonis en el marc de les seves actuacions. Porta també a l’exclusió d’aquesta informació la consideració d’altres drets privats i interessos col·lectius, com l’expectativa de privacitat dels testimonis, la protecció de la seva posició en el centre de treball i la preservació del clima laboral. Finalment, en relació amb el dret de defensa invocat per la reclamant, es té en compte que ella no té la condició de persona denunciada (que requeriria conèixer les acusacions per poder defensar-se’n) sinó de denunciant, i que el procediment d’investigació ja està tancat, per la qual cosa no es pondera com a prevalent el dret de defensa de la reclamant sobre els drets de les terceres persones afectades, sens perjudici que en el marc d’un procediment judicial, pugui obtenir-la si resulta necessària per a la seva defensa.

Resolució 225/2018, de 9 d'agost

La impugnació adequada davant la GAIP d'una resolució comunicada per correu electrònic convalida la seva manca de notificació formal. 

Resum: El condicionament fet per l'article 74.3 LTAIPBG de la via de reclamació davant la GAIP a l'existència d'un conveni previ afecta només a les institucions del capítol V del títol II EAC; la legislació de transparència i accés a la informació pública atorga a la GAIP competència per tramitar reclamacions en relació amb sol·licituds d'informació pública dirigides a universitats públiques, a corporacions de dret públic o autoritats administratives independents. Els eventuals recursos o reclamacions admissibles en relació amb resolucions en matèria de dret d'accés a la informació pública, previs al contenciós administratiu, han de ser opcionals per a la persona interessada; aquest és el caràcter que té la via de reclamació davant la GAIP, o el recurs de reposició previst a l'article 38 LTAIPBG; i la reclamació davant del Rectorat regulada a l'article 17.1 NUPF té un caràcter opcional semblant, ja que en cap precepte d'aquesta normativa interna de la UPF s'estableix que la resolució sobre la sol·licitud d'informació pública no posi fi a la via administrativa, ni tampoc ho assenyala el peu de la resolució que és objecte d'aquesta reclamació. La Universitat no qüestiona que la resolució impugnada sigui la mateixa que la finalment notificada; la presentació de la reclamació prèviament a la notificació formal de la resolució impugnada no sembla perjudicar en res la situació jurídica de la Universitat; en aquestes circumstàncies, l'eventual inadmissió de la reclamació seria una mesura d’un més que probable rigor formalista excessiu, amb l'únic objecte de demorar la seva tramitació; a més, pot afirmar-se que la interposició d'una reclamació contra la resolució merament comunicada per correu electrònic i prèviament a la seva notificació formal, en les circumstàncies d'aquest cas, té empara en l'article 40.3 LPAC. En els termes de l'article 29.1.a per a poder establir aquesta causa d'inadmissibilitat cal que es compleixin, acumulativament, dos tipus de requisits: d'una banda, que la documentació sol·licitada tingui la textura de nota, esborrany, resum, opinió o document de treball intern, en general, i que, a més, aquest document no tingui rellevància ni interès públic. Les notes o apunts utilitzats pel professorat com a suport per impartir les seves classes en una universitat pública poden tenir rellevància o interès públic, en funció de si són determinants de les seves intervencions orals i de la qualitat del servei públic prestat; ha d'acreditar-ho, si escau, el professor afectat i, amb aquesta finalitat, aquesta Resolució ordena retrotreure el procediment al moment adequat per possibilitar la seva aportació. La GAIP entén que el legislador català pot establir causes d'inadmissibilitat de les sol·licituds d'informació pública més exigents que les previstes per la legislació bàsica, ja que això suposa un estàndard més beneficiós pel dret d'accés a la informació pública. Cap precepte de l’LTAIPBG permet denegar informació pública amb el simple argument de la presumpció indiciària administrativa que la informació sol·licitada està en poder de la persona que la demana.

Resolució 158/2018, de 29 de juny

Desestima l’accés a informes de l’Oficina Antifrau de Catalunya considerant que perjudica els procediments d’exigència de responsabilitat

Resum: Si la Reclamació es presentés en relació amb la resolució del Director de l’OAC de 19 de febrer de 2018, de desestimació de la sol·licitud d’informació pública formulada per la persona reclamant, no es podria admetre a tràmit, per extemporània, ja que en el moment de la seva presentació (el 10 d’abril de 2018) havia passat més del mes dins del qual poden ser reclamades les resolucions sobre les sol·licituds d’informació pública, segons l’article 42.1 LTAIPBG citat al paràgraf anterior; per tant, només podria ser admesa, per raons de termini, en relació amb la desestimació presumpta del recurs de reposició, produïda el 26 de març de 2018, i si s’admet en relació amb la desestimació presumpta del recurs de reposició, el seu objecte s’hauria de circumscriure a la informació demanada per aquest recurs, que es limita a la relativa als informes raonats i altra documentació derivada d’ells, amb exclusió de la relativa a les comunicacions al Ministeri Fiscal i a les autoritats administratives competents, que no havia estat objecte del recurs de reposició. L’article 23 LTAIPBG i la legislació de protecció de dades personals no impedeixen facilitar la informació sol·licitada que pugui ser relacionada amb la comissió d’infraccions, si s’eliminen prèviament d’ella la identitat (així com també les possibles referències que possibilitin deduir-la) de les persones físiques concernides, tant si es tracta de possibles responsables de les eventuals irregularitats detectades, com ara la persona denunciant o d’altres persones citades pels informes sol·licitats. El dret d’accés a la informació pública no hauria de ser en detriment de les actuacions que calgui emprendre pels poders públics per corregir actuacions públiques contràries a l’ordenament jurídic o als interessos públics o per exigir les responsabilitats que corresponguin per aquest motiu; aquestes actuacions que convé protegir poden ser tant les mateixes funcions de l’OAC, mentre no hagi donat per tancada i definitiva la corresponent investigació, les de l’Administració investigada d’eventual correcció dels seus actes o d’exigència de responsabilitat del seu personal, com de les autoritats administratives o judicials competents per revisar i depurar actuacions administratives a les que l’OAC pugui comunicar el seu informe. Transcendència del moment en el que es valora el dret d’accés, com a element potencialment determinant del seu abast efectiu; si hom té en compte que la Reclamació davant la GAIP té per objecte la revisió d’una actuació administrativa prèvia, cal entendre que el procedent és valorar si aquesta resolució de l’OAC és o no ajustada a dret, i aquesta valoració forçosament s’ha de fer en relació amb les circumstàncies del moment en el que va ser dictada

Resolució 157/2018, de 29 de juny

La confidencialitat de l’oferta al·legada pel licitador no ha estat prou justificada i no pot impedir l’accés d’un representant dels treballadors

Resum: Les al·legacions oposades a l’accés per l’empresa CESPA invoquen, en uns casos, “secret tècnic i comercial”, sense precisar ni tan sols mínimament quines dades concretes podrien tenir aquesta consideració d’acord amb el requisits establerts per l’article 2 de la Directiva 2016/943. El segon motiu en què l’empresa al·legant justifica la condició de confidencialitat és el fet que la informació aportada en l’oferta està basada en el seu coneixement tècnic i la seva experiència, cosa que tampoc justifica adequadament que no sigui informació coneguda o accessible per part de persones introduïdes en els cercles en què s’utilitza aquesta informació, ni que tingui un valor comercial precisament per ser secreta, tal i com requereix aquell article. Cal diferenciar entre el que és informació relacionada amb l’activitat de l’empresa i amb el coneixement que té del sector, del servei o del negoci al qual es dedica, d’allò que pot ser considerat com a secret comercial o informació confidencial L’empresa no ha justificat quin és el perjudici en els seus interessos econòmics que es pugui derivar de l’accés del representant legal de les persones treballadores al contingut de l’oferta. Igualment, el CCM no ha ponderat adequadament al cas la concurrència dels límits al·legats, considerant especialment la legitimació de la persona reclamant i la finalitat de l’accés que reclama. La finalitat i la justificació de l’excepció al règim de transparència dels procediments contractuals de la informació que tingui la consideració de confidencial és evitar que els competidors puguin obtenir il·legítimament, per aquesta via, una millor posició competitiva, finalitat que no és aplicable al cas considerant que l’accés no el demana un licitador o una empresa que pugui ser, en un procediment futur, competidora de l’empresa al·legant. L’òrgan contactant no està vinculat ni obligat a secret per la sola declaració de confidencialitat al·legada pel licitador, sinó que li correspon revisar-ne l’adequació. Tenint en compte que el deure de secret dels òrgans contractants en relació amb la informació declarada confidencial en el moment de l’oferta regulat a l’article 133 LCSP s’estableix “sens perjudici de la legislació vigent en matèria de dret d’accés a la informació pública”, no es pot oposar el deure de reserva amb caràcter absolut i excloent a l’accés, sense ponderar casuísticament que el dret de confidencialitat del contractista hagi de prevaldre sobre el dret d’accés a la informació. Considerant que l’empresa afectada ha formalitzat l’oposició a l’accés durant el procediment, el CCM demorarà l’accés a la informació reclamada i estimada fins al moment de la fermesa d’aquesta Resolució.

Resolució 156/2018, de 20 de juny

La justificació de les subvencions als grups municipals és informació pública i s’hi pot accedir,  encara que no hagi estat prèviament  lliurada al Ple.

Resum: Concorre un interès públic innegable en l’accés a aquesta informació considerant que són recursos de naturalesa pública (surten dels pressupostos municipals), lligats a una finalitat d’interès públic (facilitar i possibilitar l’exercici de les funcions dels electes locals agrupats d’acord amb la llista electoral), determinats en la seva quantia pels propis grups polítics reunits en Ple, i que els beneficiaris i gestors són electes locals, que com a tals estan sotmesos a un especial escrutini en un escenari de transparència, retiment de comptes i control ciutadà dels poders públics. El fet que les subvencions als grups polítics municipals estiguin excloses de l’aplicació del marc general regulador de les subvencions no comporta cap limitació en l’aplicació a aquestes subvencions del règim general de transparència i l’accés a la informació, de la mateixa manera que les obligacions de transparència en la contractació pública de l’article 13 LTAIPBG són d’aplicació també als contractes patrimonials, per bé que estan exclosos del règim jurídic general dels contractes del sector públic. Els grups polítics municipals, a diferència dels partits polítics, no tenen personalitat o entitat diferenciada de l‘Ajuntament i estan sotmesos al mateix règim de transparència i control que ho està la gestió de recursos públics que fa l’Ajuntament, de manera que res justificaria que l’accés a la documentació relativa a la gestió de recursos públics de la hisenda local que administren i gestionen els grups polítics hagi de ser inferior al que s’aplica a la gestió econòmica del pressupost que gestiona l’Ajuntament. La justificació de la despesa feta amb càrrec a les subvencions als grups polítics municipals s’ha de considerar informació pública sobre la què es projecta el dret d’accés, encara que no estigui materialment a mans dels òrgans municipals, considerant que el Ple té la potestat d’exigir-la i obtenir-la dels grups municipals, per habilitació expressa de l’article 73 LBRL, i que aquests grups polítics tenen l’obligació de tenir-la a disposició del Ple (almenys, la de la legislatura en curs). En la mesura en què existeixi i es conservi, aquesta informació s’ha de considerar pública i accessible per la via del dret d’accés, encara que no hagi estat reclamada pel Ple. Tanmateix, per al cas que els grups no hagin conservat adequadament la informació o l’hagin destruïda un cop finit el mandat i l’obligació de tenir-la a disposició del Ple, o en cas que hagin desaparegut com a grup, el dret d’accés no es podrà satisfer per inexistència de la informació, i així s’haurà de fer constar, sens perjudici de les responsabilitats eventuals en què puguin incórrer els gestors per negligència en la conservació documental davant de la jurisdicció comptable o de l’autoritat fiscal, si escau. En relació amb les dades personals que constin a les factures i documentació justificativa de la despesa, el dret d’accés ha de prevaldre sobre el dret a la protecció de dades personals dels regidors i regidores; tanmateix, les dades personals de terceres persones físiques s’hauran d’anonimitzar de les factures i la documentació justificativa de les despeses, en no ser rellevants per a la finalitat de control de la despesa realitzada pels grups municipals, mantenint però la referència concreta al concepte i quantia de cada despesa. Les al·legacions rebudes dels grups municipals afectats s’oposen a l’accés afirmant que el Ple és l’únic òrgan que pot demanar aquesta informació, i que no ho ha fet, i que la voluntat del legislador de transparència no ha estat modificar la Llei general de subvencions ni la Llei de bases del règim local. Que les previsions escasses i poc sistematitzades de control intern de les subvencions als grups polítics establertes a l’LBRL no estiguin directament modificades per l’LTAIPBG no pot ni ha de tenir cap efecte limitatiu del règim de transparència i accés a la informació fixat a l’LTAIPBG per a les subvencions. Ni menys encara se’n pot deduir, com fan les al·legacions, que la inactivitat del Ple en l’exercici de la facultat de control intern que li atribueix l’LBRL pugui fonamentar que es buidi de contingut l’obligació de l‘Administració i dels grups polítics de retre comptes de la utilització de recursos públics ni justificar que s’impedeixi a la ciutadania exercir el control extern de les subvencions concedides amb càrrec al pressupost municipal que permet i preveu l’LTAIPBG; ans al contrari, cal entendre que la potestat de control que l’LBRL atribueix al Ple adquireix una especial rellevància en el nou paradigma de la transparència, de manera que resulta especialment exigible que el Ple exerceixi aquesta facultat de control, considerant que el règim general de justificació de les subvencions de l’LGS no els és aplicable. Atès que els grups municipals no tenen personalitat jurídica pròpia, l’Administració obligada a donar compliment d’aquesta Resolució és l’Ajuntament, que s’haurà de proveir d’aquesta informació requerint-la als grups polítics de la manera i pel procediment que consideri addient, tenint en compte, en tot cas, que el contingut d’aquesta Resolució no vincula l’Ajuntament a exercir la facultat de control intern per part del Ple prevista a l’article 73.3 LBRL.

Resolució 151/2018, de 20 de juny

Accés a  les reunions de l’Alcalde amb  empreses o entitats, professionals,  grups d’interès, i particulars (en aquest darrer cas, anonimitzades)

Resum: L’Ajuntament aplica el concepte “documentació elaborada” substituint la referència de l’article 2.b LTAIPBG a “informació elaborada” per l’Administració, i això no pot ser acceptat, perquè resultaria restrictiu de l’àmbit material del dret d’accés. Si l’Administració o l’Alcalde tenen, com seria d’esperar, informació en qualsevol format o suport, relativa a les persones amb qui s’ha reunit i el motiu de la reunió (registre de visites, registre d’entrada a l’edifici, anotacions en programes informàtics, registre d’ús de la sala de reunions, o qualsevol altre suport, fins i tot si fos en un suport privat de l’Alcalde, per exemple, el seu telèfon) en la mesura en què és informació en poder de l’Administració com a conseqüència de l’exercici de les funcions com a Alcalde, i en la mesura en que la informació (no ja el document que la recull, sinó les dades) són preexistents a la sol·licitud, seria informació pública als efectes de l’article 2.b LTAIPBG. I, a més, considerant que es demana només la informació referida a tres mesos, no es pot acceptar que la recopilació d’aquestes dades o informació i l’elaboració d’un document que les reculli tingui una complexitat que pugui justificar la inadmissió de la sol·licitud. La pueril argumentació de l’Ajuntament en el sentit que no té elaborat un document titulat “agenda d’alcaldia” (que ni tan sols si la persona reclamant l’hagués demanat en aquests termes tindria recorregut, ja que es desprèn amb claredat de la seva sol·licitud que el que vol és informació de les reunions mantingudes per l’Alcalde i dels motius), i que, a més, no té intenció d’elaborar-lo, no pot tenir cap efecte limitatiu del dret d’accés sobre aquesta informació, ja que és evident que l’abast del dret d’accés no pot quedar condicionat ni a la voluntat de l’Administració d’elaborar-la, ni a que li hagi donat un títol determinat, sinó que només dependrà de si existeix prèviament o no la informació (en qualsevol suport o forma, a mans de l’Alcalde o qualsevol altra persona de l’Ajuntament) sobre les persones amb les que s’ha reunit l’alcalde i el motiu de la reunió. El Decret Llei 1/2017, de 14 de febrer, pel qual es crea i regula el Registre de grups d’interès de Catalunya de (DLRGI) no suposa una flexibilització de les obligacions relacionades amb la identificació i transparència de les relacions amb els grups d’interès, sinó que constitueix una solució tècnica i operativa davant del  grau d’incompliment detectat en l’àmbit de l’administració local destinada a assegurar que les obligacions de transparència de les relacions amb els grups d’interès s’hi acompleixen. La informació relacionada amb les reunions de les autoritats i càrrecs públics locals amb els grups d’interès que actuen a la seva zona, estiguin inscrits en el Registre de grups d’interès de Catalunya creat pel DLRGI o en el Registre local de grups d’interès, si escau, és informació de gran rellevància des de la perspectiva de la transparència. L’Ajuntament afirma en el seu informe que no ha pres la decisió de crear un registre propi de grups d’interès, però d’això no se’n pot inferir que no li sigui igualment exigible aplicar la màxima transparència a les reunions de l’Alcaldia amb els grups d’interès, que l’article 55 LATIPBG estableix com a principi d’actuació que s’ha de recollir en el codi de conducta dels alts càrrecs, i menys encara que pugui considerar-ho com una eximent de a seva obligació de garantir-ne el dret d’accés, considerant la rellevància per a la transparència i l’interès públic prevalent en la divulgació d’aquesta informació. S’estima l’accés a l’agenda de reunions amb constància del motiu de la reunió i de les persones que hi han assistit, la identitat de les quals s’ha d’anonimitzar en el cas de persones físiques privades que, en interès i representació propis, s’hagin reunit amb l’alcalde per tractar assumptes relacionats amb expedients administratius concrets, considerant que suposaria una ingerència en la seva privacitat que no està justificada amb el caràcter genèric de la sol·licitud i de la seva finalitat, sens perjudici que la ponderació pugui ser favorable a l’accés a la seva identitat en un altre cas si resulta justificat. Igualment, per al cas que la reunió es mantingués amb sindicats, formacions polítiques o religioses, de defensa dels drets racials o sexuals, o si del motiu de la reunió es desprèn informació sobre la comissió d’infraccions o qualsevol altra dada personal especialment protegida relacionada amb les persones físiques que hi han assistit, s’aplicarà el règim previst a l’article 23 LTAIPBG i s’anonimitzarà prèviament el nom de les persones físiques afectades (deixant, si és el cas, el de la persona jurídica o entitat a la què representen) i informant del motiu de la reunió.

Resolució 102/2018, de 17 de maig

Les causes d’inadmissió s’han d’aplicar restrictivament, permetent l’accés parcial a la informació que no n’estigui afectada.

Resum: El volum ingent de dades personals a anonimitzar de la informació relativa als requisits, mèrits i valoracions dels candidats que han participat en quasi 5.500 processos de provisió justifica que s’hagi considerat inadmissible aquesta part de la petició en la Resolució 388/2017. Aquesta exclusió de l’accés de les dades relatives als candidats no seleccionats, doncs, no deriva pròpiament de l’aplicació del límit de protecció de dades personals (que afectaria només aquelles dades que es poguessin associar a dades identificatives o que permetessin la identificació sense un esforç desproporcionat) sinó de la complexitat d’eliminar-les adequadament de l’accés amb prou garanties, considerant l’enorme volum de dades a tractar, de manera que en el marc d’una sol·licitud més acotada o selectiva, en què la dissociació de les dades que puguin identificat els candidats no revesteixi aquesta complexitat, podria resultar estimable. Les causes d’inadmissió a tràmit s’han d’aplicar -com els límits- amb criteris restrictius en benefici del dret d’accés, i en conseqüència la inadmissió no es pot projectar més enllà d’aquella informació que n’estigui afectada. La complexitat de la tasca d’elaboració no sembla que sigui igualment predicable, o almenys no ha quedat prou justificat, en relació amb part de la informació que es reclama, que prové d’un mateix òrgan emissor i, per tant, no requereix la reconstrucció de l’expedient per cercar-la, i a més no conté dades personals que calgui anonimitzar: és el cas de les resolucions de nomenament del candidat seleccionat i de l’informe que hagi emès la Direcció de Serveis o càrrec anàleg en compliment del punt 2.3 de l’Acord de Govern del 12 de maig de 2015, justificant la necessitat d’un procés de provisió provisional; en relació amb aquesta informació s’estima parcialment la reclamació. El caràcter abusiu d’una sol·licitud no està tipificat com a causa d’inadmissió a l’LTAIPBG, a diferència de la legislació estatal i, per tant, no seria directament invocable a Catalunya. Tanmateix, és certament aplicable al dret d’accés el principi general de bona fe i d’interdicció d’abús de dret recollit a l’article 7 del Codi civil, tal i com invoca el Departament d’Interior i aquesta Comissió ha establert en diverses Resolucions, on s’hi recull que el caràcter abusiu de la sol·licitud no es pot fonamentar en l’abast o extensió de la informació sol·licitada, ni en el nombre de sol·licituds formulades per una mateixa persona, sinó en la desviació de la seva finalitat havent d’acreditar qui l’invoca que la veritable pretensió o intenció de la persona sol·licitant no és obtenir informació, sinó col·lapsar o perjudicar l’Administració.

 

Resolució 98/2018, de 4 de maig

No és admisible sol.licitar informació directament als grups municipals, ni reclamar contra ells. El subjecte obligat per llei és l'Ajuntament.

 

Resum: Els grups municipals no tenen personalitat jurídica pròpia i diferenciada de l’Ajuntament, ni són subjectes obligats a atendre directament les sol·licituds o les reclamacions en matèria del dret d’accés a la informació pública, d’acord amb l’article 3 LTAIPBG. Hi ha una discrepància indeguda entre el destinatari de la sol·licitud d’accés (l’Ajuntament) i el de les reclamacions que ara es resolen (els grups municipals del Partit Socialista i del Partit Popular, respectivament), que comportaria la seva inadmissibilitat a tràmit ja que és requisit per a iniciar aquest procediment de reclamació que el subjecte obligat hagi tingut l’ocasió, prèviament, de considerar i resoldre la sol·licitud d’accés a informació pública per a que aquesta Comissió pugui revisar la seva decisió. La sol·licitud d’informació que es reclama ja ha estat prèviament objecte de la Reclamació 56/2018 contra l’Ajuntament -encara en tràmit- i el seu objecte és idèntic i repetitiu d’aquella reclamació. Per tot això, les reclamacions 99/2018 i 100/2018 són inadmissibles a tràmit.